El Camp: una zona de sacrifici
A partir dels anys 60, els interessos de les grans multinacionals químiques i l’impuls econòmic i fiscal del model del desarrollismo del franquisme convergeixen i donen lloc a la instal·lació de la indústria petroquímica i les centrals nuclears al Camp, considerat l’escenari idoni atesa la seva proximitat al port de Tarragona.
Això suposa un canvi en les activitats econòmiques del territori, passar del predomini de la pagesia a la indústria.
La reconversió econòmica cap a la indústria química i nuclear es va fer acompanyada de grans inversions econòmiques i condicions legislatives i fiscals favorables.
Així és com es genera una economia dependent de les grans empreses multinacionals, amb una absorció de la població cap a aquests llocs de feina.
En alguns casos fins al 80% de la població treballa en una mateixa indústria provocant un gran despoblament rural, que abandona l’activitat agrícola i ramadera. La pagesia deixa de ser un mitjà de vida per bona part de la població.
Les multinacionals inserides en el mercat capitalista mundial són qui decideix què i com es produeix al Camp, amb l’objectiu de maximitzar els seus beneficis privats. En oposició, es distancien de les activitats arrelades perdent la capacitat de generar productes entorn d’una economia local i de consum intern per haver de respondre al mercat dels oligopolis.
Aquest model provoca la pèrdua de sobirania econòmica i productiva en el territori.
Els pobles i el territori reben l’impacte negatiu, mentre les grans empreses s’enriqueixen a costa d’ells.
Cap als anys 90, amb la reconversió productiva en consolidació, el turisme de sol i platja es consolida com un dels principals motors econòmics al Camp, i es defineix com un nou element d'especialització productiva.
L'economia del totxo i ciment fomenta la construcció massiva d'hotels i segones residències al llarg de tot el litoral, destrossant espais naturals i platges verges, fent de la Costa Daurada una destinació turística plena d'activitats i possibilitats. El símbol estrella és l'arribada de Port Aventura el 95.
Aquest model basat en el consum i l'oci immediat converteix els nostres pobles i ciutats en aparadors i debilita les xarxes afectives i les formes de relació popular, en què la mercantilització i la precarització carreguen contra les comunitats.
Tot aquest desplaçament dels usos del sòl i els recursos és degut a l’especialització productiva que es fa del territori al Camp de Tarragona.
En el sector químic i nuclear trobem les indústries que proveeixen elements absolutament necessaris per al funcionament de l’economia capitalista, tant catalana com global, consolidant el complex petroquímic del Camp com el més gran del sud d’Europa i del Mediterrani.
I és gràcies a la inversió immobiliària internacional i la mercantilització dels paisatges i de la gastronomia que la Costa Daurada és avui dia un dels símbols mundials del turisme de sol i platja.
En poques setmanes ens trobem a la primera germinació de Revoltes de la terra, el 2, 3 i 4 de maig.
Estem delerosos per explicar-vos el conjunt d'activitats, actes i concerts que farem, de moment us avancem el cartell general de la convocatòria.
Començarem el divendres 2 trobant-nos a Mont-roig del Camp a mitja tarda, on començarem la primera jornada, i a partir d'aquí donarem pas amb l'acampada, us podeu sumar en qualsevol moment, però us animem a ser-hi de principi a final, tot està entrellaçat i allò que és més important és la xarxa i comunitat que podem arribar a fer, i farem. S'estan perfilant els darrers detalls, això pren forma i de quina manera, aviat facilitarem indicacions més clares, però tenim clar que serà un cap de setmana en què donarem forma i sentit a una nova manera d'entendre la defensa de la terra als Països Catalans, des de l'habitar el territori, esmolar la manera com intervenim i confrontar el desastre.
La indústria química i nuclear i el sector turístic actuen com a extractors de recursos directes al Camp.
A canvi, el que rep la població que hi viu és l’aire i l’aigua contaminats, la privatització de l’espai públic, feines temporals i precàries, un mercat immobiliari tensionat i altes taxes d’atur; l’impacte ambiental i social és manifest.
Les inversions públiques al territori van enfocades a afavorir el turisme i la indústria, com l’aeroport de Reus, l’ampliació del port de Tarragona o el tren d’alta velocitat. Mentrestant, es va desposseint a la població del dret a la mobilitat, l’atenció sanitària, la cura de l’entorn, els serveis socials i l’accés i gaudi de l’espai públic i l’entorn natural.
Els beneficis que obtenen les multinacionals d’operar en aquest territori no es veuen reflectits en millores en la qualitat de vida dels pobles del Camp, que representen taxes de desigualtat altes i de rendes per càpita molt baixes, mostrant un clar conflicte entre el capital i la vida al territori.
En aquest context, es degraden les xarxes i relacions entre les persones i els pobles, es privatitza l’espai públic i la natura. S’imposa un model de relacions basat en l’individualisme i la desconnexió amb la terra i la vida.
El pes de la indústria significa un augment brutal de la contaminació de l’aire, aigua i terres.
Les treballadores de la indústria són qui en pateixen les conseqüències de manera més directa, desenvolupant malalties vinculades a l’exposició dels químics i gasos tòxics alliberats. Entre aquests gasos es troben l’òxid d’etilè, el butadiè o el benzè, substàncies contaminants que tenen múltiples efectes sobre la salut de les persones, el medi ambient i el territori.
La legislació per controlar i fiscalitzar les empreses té un buit important: les estacions actuals es limiten a mesurar els compostos que estan regulats actualment. Això significa que altres compostos potencialment nocius, però no regulats, com l’1,3 butadiè o l’òxid d’etilè, queden fora de control.
La contaminació de rius i aqüífers pels vessaments industrials, la contaminació lumínica i sonora en diferents moments del dia i una gestió inadequada dels residus són altres dels impactes del complex petroquímic, que comporten una pèrdua de la biodiversitat en una zona que sempre ha estat eminentment agrícola.
El conjunt d’aquestes activitats industrials i turístiques requereix un gran consum hídric.
El Camp és una zona seca que beu de les conques de l’Ebre. Del transvasament del riu se’n destina aigua per l’oci, el turisme i la petroquímica, és un espoli.
El fet de tenir accés a aquesta aigua fa que no es tracti aquesta zona com a seca, de manera que no s’apliquen les mateixes mesures que a la resta del territori en època de sequera tot i no tenir recursos hídrics suficients, que són principalment aqüífers, molts en risc de contaminació per l’acumulació de residus de la indústria química.
Això suposa que no hi afecten les restriccions d’usos d’aigua sobre el turisme, mentre que la pagesia ha patit de les pitjors restriccions.
La darrera gota que fa vessar el got és la construcció de la fàbrica d’Elecfoil, la Lotte. Lluny de ser una indústria verda, repeteix el model que s’imposa des dels anys 80 on unes terres agrícoles aniran destinades a una nova indústria multinacional a gran escala, superant els límits biofísics ni l’impacte mediambiental i social que tindrà al Camp.
La descarbonització de la indústria i el tancament de les nuclears són un repte molt gran per al Camp. És el moment de repensar el model econòmic i decidir quin futur volem. Però, en comptes d’això, s’està tornant a “vendre” el territori a les grans empreses transnacionals.
Amb el pretext de l’economia verda es volen instal·lar grans empreses per produir energies i components elèctrics que suposadament haurien de ser més sostenibles, però, en realitat, tenen un impacte brutal sobre els ecosistemes.
La dinàmica del model econòmic capitalista suposa una sèrie d’efectes i conseqüències al Camp: contaminació aire, aigua i sòl. Privatització i mercantilització dels entorns i espais. Despossessió de drets i recursos. Destrucció de la biodiversitat i les comunitats. Continuar creixent de manera infinita per obtenir beneficis a mans privades, sense tenir en compte els límits biofísics i destruint la terra. La infraestructura del desastre.
Davant el procés de reestructuració del capitalisme global i l’entrada de nous actors internacionals, aquest model també ha patit transformacions a causa de la necessitat de continuar generant beneficis i fer més gran el mercat.
En el sector químic s’aposta per la implementació de l’hidrògen verd, proposta on el govern ha fet inversions milionàries, com a estratègia per rescatar a les grans empreses fòssils, com Repsol. En el turisme sorgeixen noves grans inversions internacionals com el macroprojecte del Hard Rock o l’ampliació de les terminals de creuers. I s’impulsen altres sectors en desenvolupament, com el logístic amb la ZAL al port de Tarragona o l’ampliació del polígon a Valls.
No hem de triar entre l’economia del petroli que provoca la crisi climàtica, i l’economia de les bateries elèctriques i l’hidrogen que anomenen verd. Aquesta esgota i contamina l’aigua i l’aire i devasta els territoris del Sud Global on s’extreuen els minerals.
Energia “neta” a Occident, mentre localment i internacionalment trinxem el territori i els pobles que l’habiten. Tot per continuar creixent i que les grans empreses s’enriqueixin més, la roda no s’atura.
El mateix mal, el capitalisme i l’economia de mercat, ara en verd.
I si passem a l’acció per un futur que valgui la pena ser viscut?