Aquestes dinàmiques d’enverinament d’abast global es materialitzen en llocs concrets, amb noms i cognoms i històries palpables. Zones de sacrifici on la destrucció és acceptable, i en les quals els beneficis circulen cap a fora i, per altra banda, la clausura dels horitzons alternatius ho fa cap a dins. Les conques del riu Llobregat i el Cardener i les comarques que l’envolten són alguns d’aquests llocs. La mineria industrial a Sallent i Súria, controlada per l’empresa sionista ICL, no és una anomalia local. És una expressió concentrada del metabolisme capitalista: extracció intensiva, beneficis privats, danys socialitzats, runams salins que arriben al riu i el salinitzen, degradació dels sòls, artificialització de l’agricultura, economia de guerra, terrorisme patronal, sinistralitat i xantatge laboral, riscos per a la salut, paisatge hipotecat i una dependència econòmica curosament construïda. Històricament, la comunitat habitant del Bages s’ha organitzat per confrontar la contradicció d’un sistema que ens fa ser víctimes i ostatges d’un mode de vida concret. Una forma de vida que converteix la destrucció en condició de supervivència. A través de la lluita sindical, l’organització local, la investigació, la mobilització o la denúncia jurídica s’ha intentat posar fre a la condemna col·lectiva que imposa ICL amb la complicitat de l’Estat espanyol i la Generalitat. No obstant això, el verí segueix penetrant el territori i les vides que l’habiten amenaçant la seva pervivència.

Per no deixar-nos endur per aquest corrent metzinós, caldrà actuar en varis vessants: interrompre el curs dels fluxos, formar afluents, construir bastides que ens defensin i séquies que ens nodreixin, transitar els meandres, tolls, barrancs i gorgs, drenar el cabal… Amb tot, caldrà desbordar els canals per obrir nous dolls que inundin el desert virulent al qual ens volen abocar. Per aturar aquest procés d’enverinament del riu, la muntanya, la feina i la vida, al Bages i a Palestina, proposem un camí d’acció col·lectiva amb els següents objectius:

1-Fem fora ICL

Des de la seva arribada als Països Catalans ICL ha reproduït i agreujat la contaminació de les conques del Llobregat i el Cardener. Ha desatès les denúncies dels col·lectius ecologistes. Així mateix, ha utilitzat el poder corporatiu i el xantatge laboral per aconseguir avals polítics per saltar-se legislacions ambientals i sentències judicials.

ICL continua amuntegant residus salins i contaminant el territori, mentre amb la política de subcontractacions i primes de productivitat fomenta la precarietat i la sinistralitat.

Hem de ser conscients que mentre li sigui rendible l’explotació minera desatendrà tant com pugui la cura de l’ecosistema. Quan deixi de proporcionar-li beneficis, marxarà i ens deixarà tots els residus acumulats durant dècades. No és un actor fiable per a desenvolupar una solució al dany mediambiental.

La denúncia a l’activitat d’ICL ens uneix amb Palestina. De la mateixa manera que contamina el Riu Llobregat, la seva activitat contamina el Mar Mort. A Palestina, la seva activitat extractivista malmet i s’apropia dels recursos dels territoris ocupats, vulnerant també les legislacions internacionals.

Des de Palestina ens arriba la crida internacional al Boicot, les Desinversions i les Sancions (BDS) contra l’Estat d’Israel fins que aquest acabi amb l’ocupació militar, desmantelli el règim d’apartheid i permeti el retorn dels refugiats i refugiades palestines. I ens fem nostra la crida per denunciar i boicotejar ICL com a empresa israeliana de valors sionistes, que col·labora amb les operacions de genocidi de l’exèrcit israelià i que enforteix l’economia de guerra d’aquest estat. El boicot és una eina vàlida i legítima per no col·laborar i fer pressió davant d’aquelles empreses, governs i estats que duen a terme ocupacions militars, genocidis i ecocidis. Funciona com a complement de les lluites globals. Des de la lluita contra el règim d’Apartheid a Sud- àfrica fins a les múltiples campanyes contra multinacionals en àmbits laborals, socials, antiimperialistes i mediambientals. És per tot això que la primera exigència és fer fora a ICL.

2-Aturem el desastre

Aturar el desastre per aturar la dependència econòmica d’una activitat que destrueix la terra i enverina el riu és un requisit per a poder recuperar un territori i una comunitat viva. Des que va començar l’extracció, els runams salins no han parat de créixer malgrat les conseqüències en l’hàbitat i els habitants, les sentències judicials i les mesures pal·liatives. En el context de crisi civilitzatòria que ens trobem no podem continuar destruint l’ecosistema.

Aquestes muntanyes blanques emmetzinen el riu, els aqüífers i els ecosistemes durant milers d’anys si no les desmantellem i fem el possible perquè parin de créixer. El riu Llobregat és l’hàbitat d’incomptables espècies, aqüífers i ecosistemes, i l’estem intoxicant. Aquest riu travessa moltes comarques, rega moltes lleres i nodreix molts individus. Per aquests motius, hem de parlar d’un problema de país, no només d’una comarca en concret.

L’empresa israeliana ha deixat un rastre catastròfic durant anys: un barri sencer de Sallent esfondrat i 800 persones desallotjades de casa seva, pagesia afectada per l’enverinament del sòl, morts a les mines… Tot això, amb la complicitat i ajuda de l’Estat Espanyol, la Generalitat i els ajuntaments, que han anat legitimant l’acció de l’empresa. Fins i tot invertint diners públics, per afavorir els beneficis privats de l’empresa ignorant el desastre. És més que evident que per a empreses com ICL, el capital passa per davant de la vida en totes les seves expressions. No només hem normalitzat que no puguem beure l’aigua dels rius per la contaminació. També hem normalitzat que deu anys després de la sentència judicial pel runam de Sallent, l’empresa no només no està desmantellant el runam sinó que segueix fent-lo créixer. Hem de garantir que la contaminació s’atura, sense malbaratar més aigua, ni tampoc deixar al carrer la plantilla de treballadors. No ens resignem a pensar que les generacions futures continuaran augmentant el runam sense saber com és el paisatge que hi ha al darrere, ni tampoc al fet que hagin de treballar destruint encara més el seu propi futur.

3-Regenerem i habitem el territori

Els actors responsables de la devastació territorial (ICL, Generalitat i Estat espanyol) hauran de posar tots els recursos necessaris per impulsar processos de regeneració definits per tots els actors afectats (plantilles, veïnat i pagesia). Aquests hauran de refer els vincles comunitaris i amb el territori, i que garanteixin vides dignes i un futur sense amenaces. És la nostra tasca garantir que ho facin. No ens hauríem de veure atrapats fent feines que ens destrossen el territori. Alhora, hi ha molta feina en revertir el desastre, gestionar els residus i regenerar el territori. La nostra proposta és que el treball es reenfoqui cap aquesta regeneració, en comptes de continuar fent més gran el desastre.

Amb aquest context convidem a tots els actors a pensar quina comarca volem. Ja n’hi ha prou. Comença un procés d’anys per rehabitar la comarca. No ens convoquem només a un cap de setmana d’acció, ens convoquem a iniciar un procés sense retorn per acabar amb aquest sistema ecocida i poder garantir una vida digna per tothom. On decidir què necessitem i com ho ho aconseguim habitant el Bages.

Habitar no es redueix a ocupar un espai físic: suposa cuidar un entorn, comprendre’l, transformar-lo, dotar-lo de sentit, fer- se’n part. Una forma de ser i estar en un lloc que prioritza la salut col·lectiva entre les habitants i l’hàbitat. Per nosaltres la forma de poder garantir vides dignes per tothom és regenerant l’ecosistema i regenerant la comunitat. La forma de tenir un futur que valgui la pena viure és entendre’ns que som part del territori. I que en som un ésser més.

Davant el mandat de la impotència “la vida és així”, el que proposem és modificar les condicions sota les quals el conflicte té lloc. Assumir amb alegria i determinació un compromís de retirada que afirma pràctiques creatives des de l’abundància de possibilitats, en comptes d’afrontar el problema des de la carència havent de triar solucions preestablertes sota mecanismes imposats i falses condicions com “sense la mina no hi ha futur”, “mina sí, mina no”. Assumir aquesta resposta significa impugnar l’obscenitat, organitzar-ne la sortida, exigir responsabilitats, reapropiar-nos del temps, preparar la regeneració i reorientar el treball cap al sosteniment de la vida.

Volem viure sense haver de destruir la vida per a fer-la possible. No perdre la vida intentant guanyar-la. Això no és una utopia: és l’únic realisme possible.

Som el riu que es revolta!

Som el riu que es revolta

Nous sommes la rivière qui se révolte

Siamo il fiume che si rivolta

Somos el río que se rebela

We are the river rising up

Som el riu que es revolta!

G2

17>18>19 d’abril.

Som el riu que es revolta!

Heu passat una tarda ajagudes a la vora d’un riu? Heu deixat que el seu murmuri, el seu fluir, us atreguin i us inundin? Vos han contat històries de com s’usava la força de l’aigua per als molins?

L’aigua, els rius, tenen un poder físic, ens sostenen a nosaltres i a tots els ecosistemes. Però també un poder emocional, que ens ubica i ens fa reconèixer-nos com una espècie més de la xarxa de la vida.

Volem que els rius deixin de ser font d’amenaces, frenar el canvi climàtic que els converteix en focus de destrucció i aturar la contaminació que enverina les seves aigües i emmalalteix ecosistemes i cossos.

Aquesta primavera ens revoltem per recuperar els rius com a font de vida, per parar-ne el saqueig i retornar-los la llibertat. Ni el turisme, ni la mineria, ni l’agroindústria, ni tampoc les guerres podran frenar el corrent que ens nodreix i ens connecta amb l’esperança.

Després d’anys de sequera ha arribat l’hora de tornar a brollar.

Som el riu que es revolta.

MICELI

El miceli creix per sota terra, invisible als ulls humans, perceptible a totes les formes de vida arrelades al territori. El miceli creix quan la terra és humida, estenent les seves hifes, generant i connectant nous nòduls, descomponent matèria orgànica i alliberant enzimes, absorbint nutrients i estenent la xarxa.

El miceli primari es forma a través d’una espora. Quan dos micelis primaris compatibles s’uneixen formen un miceli secundari i aquest és el que pot fructificar. Quan és el moment oportú, quan es donen les condicions de temperatura i humitat, la unió de dos micelis fa germinar un bolet. Un element bell, visible i efímer. La floració mostra l’existència del miceli als que encara no el coneixien, als que no l’havien percebut. Alhora la floració escampa espores, com més vent fa, més lluny poden anar, generant nous micelis primaris. Les espores també arriben a altres territoris, nous marges, i nous boscos amb els boletaires que els cullen i els duen al seu cistell.

El miceli té una funció fonamental de connectar totes les espècies arrelades del bosc. La xarxa de hifes del miceli omple el subsòl i recorre kilòmetres sent una xarxa de comunicació amb les altres formes de vida. Connecta zones diferents d’un bosc, permetent que aquestes estiguin comunicades, permetent també que l’experiència dels individus més vells i savis pugui ser compartida, que la informació de les arrels més profundes i de les branques més altes arribi a la resta. El miceli connecta les formes de vida arrelades per fomentar la vida, per estendre i preservar el bosc, establint alhora diferents relacions de simbiosi amb diferents formes de vida.

El miceli de revoltes ha seguit creixent per sota durant els darrers mesos, composant des de la descomposició de l’experiència, dels processos i resultats d’altres lluites, connectant persones i territoris i trobant-se amb altres micelis de defensa del territori per fer possible noves germinacions. Encara és un miceli petit, encara no ha establert les sinergies que somia amb altres lluites, encara queda molt bosc per estendre’s, altres micelis amb qui hibridar-se i molta destrucció per descompondre.

Després d’aquest mesos prioritzant estendre’s, ara el miceli posa el seu focus en preparar una nova germinació, un moment bell, visible i efímer, un moment carregat d’espores per sembrar arreu.

Estiguem atentes, arrelem al territori, esdevinguem miceli.

Ens germinem aviat! Visca la terra en revolta!

Valoració-relat de la Primera Germinació

Amb la força històrica que acompanya un Primer de maig, poc després de l’apagada elèctrica massiva a la península Ibèrica i altres territoris del sud d’Europa, i just abans del sabotatge que paralitzava les línies de l’AVE, ens revoltàvem els 2, 3 i 4 de maig a Mont-roig del Camp, Tarragona, Catalunya, Països Catalans.

Engegàvem una dinàmica de lluita en suport al conflicte en curs del col·lectiu “Salvem Mont-roig”. La brega és contra el projecte de Lotte Energy, una fàbrica química de làmines de coure per a les bateries dels cotxes elèctrics junt amb un parc fotovoltaic de 90 hectàrees. L’elecció d’aquesta primera germinació no ha estat exempta de polèmica. En un context de petrocapitalisme, no és contraproduent atacar a les infraestructures que limiten la producció de carboni? L’objectiu era posar damunt la taula la crítica a un model de transició ecosocial capitalista que es manté en una mateixa lògica extractivista i productivista. Canviar la manera d’emmagatzemar energia sense repensar el conjunt social, econòmic i polític és un exercici de maquillatge verd que manté la societat del consum i l’espoli del sud global.

A més, el Camp de Tarragona és una “zona de sacrifici”, una zona especialment afectada a causa de la concentració d’indústries com la nuclear, la química i la turística que condemna al territori a ser un abocador de nocivitats, que ja són la normalitat de la població que l’habita. El projecte provoca un rebuig important del camperolat, ja que ha de consumir el doble d’aigua, espoliada de l’Ebre amb el transvasament, que el municipi sencer, mentre que habitants i pagesia han estat sotmesos a restriccions en els últims anys. La qüestió de l’artificialització de les terres agrícoles, sigui amb macroplantes industrials o macroprojectes fotovoltaics, tot en el sòl viu, en terra fèrtil que deixarà de ser-ho per estar en mans privades i interessos del mercat.

Des de l’alba del divendres, un centenar de persones es reunien discretament per alçar tota la infraestructura que sostindria la germinació. En terrenys cedits per veïnades opositores al projecte, enmig d’un camp llaurat entre oliveres i marges de pedra seca, germinava un campament, filat per la rebel·lió i la convivència. Els equips de treball es posen en marxa, les eines passen de mà en mà i la màgia de l’autogestió opera. En poques hores i malgrat la pluja, un camp –de pedra– es transforma en un espai acollidor per als centenars de persones que es preveuen. Cuina, acollida, espai canalla, sistema d’electricitat i aigua, taller, vàters secs, àgora de lluites, espai artístic, de discussió i cura, carpa de circ per als actes centrals… La logística de la dissidència estava llesta. Al capvespre, una cercavila que parteix del poble s’uneix al campament entre banderes improvisades amb canyes i crits de “Terra i llibertat!”. Es comparteix un àpat previst per a la meitat de gent assistent, dient que és un bon senyal que ens quedem amb una mica de fam aquesta nit.

El dissabte, després d’un berenar reconstituent, no s’aturava l’arribada de gent al campament. Una taula rodona –i diverses taules col·laboratives– sobre defensar la terra per defensar la Terra esmolava el debat sobre la composició, les zones de sacrifici i el paper de la pagesia en les lluites del territori. Un mapa i una àgora de lluites ens posaven al corrent de les resistències en marxa. Mentrestant, a l’espai artístic s’estampaven cartells i banderes, i es confeccionaven màscares animistes, la canalla, amb les cares pintades, gaudien d’un contacontes sobre la Lotte. Ben dinat, amb els nirvis a la panxa, Alerta Solidària difonia consells contra la repressió. A la tarda, entre mirades d’expectació i complicitat, es posaven en marxa quatre columnes: els elefants, encapçalats per una trentena de tractors d’Unió de Pagesos i Revolta Pagesa junt amb bicicletes i vianants tallaven les carreteres amb una marxa lenta; les orenetes, quedaven sostenint la vida al campament amb gimcanes i preparant el sopar; les llebres al davant seguides per conills –i conillets!– creuen amb bon ritme, de mobilitat i musical, els 5 km que separaven el campament dels terrenys de la Lotte.

Contra tota expectativa –per ordres superiors, perquè érem moltes o per la dificultat de barrar-nos el pas enmig del pinar– la policia decideix quedar-se lluny. És, doncs, sense dificultats, que la multitud entusiasmada envaeix el terreny amenaçat. Un grapat de gent fa una cadena humana per portar pneumàtics a l’entrada i construir-hi una barricada. Altres escalen i decoren torres i edificis abandonats amb pancartes, murals i dibuixos. El gruix de les columnes s’activen per sembrar i regar oliveres i plantes aromàtiques. Entre capells de palla, màscares, eines i garrafes portades per gent de totes les edats, l’aridesa del sòl no resisteix l’ímpetu col·lectiu. El retorn al campament es fa en una mescla d’eufòria i debats sobre les pròximes mobilitzacions i perspectives d’aquesta dinàmica. Els excel·lents concerts acaben de remenar els cors i els cossos i la nit conclou en una alegre i caòtica comunió al so d’artistes compromeses amb la lluita pel futur des de la defensa de la terra.

La matinada del dissabte al diumenge ens va deixar un regal per a les plantes que havíem sembrat: la pluja. El diumenge al matí els debats o tallers sobre les lluites locals, la qüestió de l’aigua, les formes d’acció jurídica o els imaginaris de futurs desitjables es desenvolupen en paral·lel. També companyes d’Abya Yala compartiren les seves lluites i horitzons. Després del dinar, es forma un gran cercle i cadascú pren una pedra sobre una construcció que simbolitza les Revoltes de la terra i el compromís de retrobar-se i portar aquestes pedres per continuar confrontant i construint. Diverses companyes tenen la llàgrima a l’ull i es feliciten per l’eclosió d’un moviment així: «Quan es lluita des de fa anys, que de vegades es té la sensació de no guanyar gaire, hom acaba per tenir la impressió de fer de l’activisme un deure, sentir una dinàmica tan naixent m’ha carregat les bateries per mesos!»

Això ha estat un primer assaig, un entrenament de força, resistència i imaginació. Un assaig que pretén incorporar qüestions a millorar, per continuar esmolant. Fem un convit a recollir valoracions de totes aquelles que ho vau viure de prop o d’enfora. A partir d’aquesta germinació que ja ha arrelat, Revoltes de la Terra vol anar per sota, requereix paciència, el repte és anar més enllà, més al fons. Volem transformar la forma de lluitar.

Agraïm de tot cor a cadascuna que va posar el seu cos i esperit per a sostenir i engrescar la germinació.

La terra en revolta deixa a Mont-roig del Camp la seva llavor. Després d’un cap de setmana de comunió on vam fer néixer plegades una nova dinàmica de lluita, sabedors de portar una energia renovada per continuar organitzant la defensa de les terres i de l’aigua, tornar al ritme habitual s’ha fet estrany. 

Revoltes de la terra i la primera germinació som totes i cadascuna que hem posat el cos, que hem caminat entre la farigola, que hem menjat a Mont-roig o que, en definitiva, ens fem nostra la lluita. Volem escoltar com ho heu viscut, quines reflexions i impressions heu fet, escriviu al correu per poder estendre totes les veus.

Amb la il·lusió de qui veu sortir el sol en començar un nou dia és l’hora de regar aquesta llavor de lluita, futur i llibertat per a la nostra terra i les nostres vides. De posar en pràctica una nova manera de fer a través de l’habitar, l’esmolar i el confrontar, per a quan vingui una altra revolta, veure la terra florir.

Ens germinem aviat! Visca la terra en revolta!

El Camp: una zona de sacrifici

A partir dels anys 60, els interessos de les grans multinacionals químiques i l’impuls econòmic i fiscal del model del desarrollismo del franquisme convergeixen i donen lloc a la instal·lació de la indústria petroquímica i les centrals nuclears al Camp, considerat l’escenari idoni atesa la seva proximitat al port de Tarragona.

Això suposa un canvi en les activitats econòmiques del territori, passar del predomini de la pagesia a la indústria.

La reconversió econòmica cap a la indústria química i nuclear es va fer acompanyada de grans inversions econòmiques i condicions legislatives i fiscals favorables.

Així és com es genera una economia dependent de les grans empreses multinacionals, amb una absorció de la població cap a aquests llocs de feina.

En alguns casos fins al 80% de la població treballa en una mateixa indústria provocant un gran despoblament rural, que abandona l’activitat agrícola i ramadera. La pagesia deixa de ser un mitjà de vida per bona part de la població.

Les multinacionals inserides en el mercat capitalista mundial són qui decideix què i com es produeix al Camp, amb l’objectiu de maximitzar els seus beneficis privats. En oposició, es distancien de les activitats arrelades perdent la capacitat de generar productes entorn d’una economia local i de consum intern per haver de respondre al mercat dels oligopolis.

Aquest model provoca la pèrdua de sobirania econòmica i productiva en el territori.

Els pobles i el territori reben l’impacte negatiu, mentre les grans empreses s’enriqueixen a costa d’ells.

Cap als anys 90, amb la reconversió productiva en consolidació, el turisme de sol i platja es consolida com un dels principals motors econòmics al Camp, i es defineix com un nou element d’especialització productiva.

L’economia del totxo i ciment fomenta la construcció massiva d’hotels i segones residències al llarg de tot el litoral, destrossant espais naturals i platges verges, fent de la Costa Daurada una destinació turística plena d’activitats i possibilitats. El símbol estrella és l’arribada de Port Aventura el 95.

Aquest model basat en el consum i l’oci immediat converteix els nostres pobles i ciutats en aparadors i debilita les xarxes afectives i les formes de relació popular, en què la mercantilització i la precarització carreguen contra les comunitats.

Tot aquest desplaçament dels usos del sòl i els recursos és degut a l’especialització productiva que es fa del territori al Camp de Tarragona.

En el sector químic i nuclear trobem les indústries que proveeixen elements absolutament necessaris per al funcionament de l’economia capitalista, tant catalana com global, consolidant el complex petroquímic del Camp com el més gran del sud d’Europa i del Mediterrani.

I és gràcies a la inversió immobiliària internacional i la mercantilització dels paisatges i de la gastronomia que la Costa Daurada és avui dia un dels símbols mundials del turisme de sol i platja.

En poques setmanes ens trobem a la primera germinació de Revoltes de la terra, el 2, 3 i 4 de maig.

Estem delerosos per explicar-vos el conjunt d’activitats, actes i concerts que farem, de moment us avancem el cartell general de la convocatòria.

Començarem el divendres 2 trobant-nos a Mont-roig del Camp a mitja tarda, on començarem la primera jornada, i a partir d’aquí donarem pas amb l’acampada, us podeu sumar en qualsevol moment, però us animem a ser-hi de principi a final, tot està entrellaçat i allò que és més important és la xarxa i comunitat que podem arribar a fer, i farem. S’estan perfilant els darrers detalls, això pren forma i de quina manera, aviat facilitarem indicacions més clares, però tenim clar que serà un cap de setmana en què donarem forma i sentit a una nova manera d’entendre la defensa de la terra als Països Catalans, des de l’habitar el territori, esmolar la manera com intervenim i confrontar el desastre.

La indústria química i nuclear i el sector turístic actuen com a extractors de recursos directes al Camp.

A canvi, el que rep la població que hi viu és l’aire i l’aigua contaminats, la privatització de l’espai públic, feines temporals i precàries, un mercat immobiliari tensionat i altes taxes d’atur; l’impacte ambiental i social és manifest.

Les inversions públiques al territori van enfocades a afavorir el turisme i la indústria, com l’aeroport de Reus, l’ampliació del port de Tarragona o el tren d’alta velocitat. Mentrestant, es va desposseint a la població del dret a la mobilitat, l’atenció sanitària, la cura de l’entorn, els serveis socials i l’accés i gaudi de l’espai públic i l’entorn natural.

Els beneficis que obtenen les multinacionals d’operar en aquest territori no es veuen reflectits en millores en la qualitat de vida dels pobles del Camp, que representen taxes de desigualtat altes i de rendes per càpita molt baixes, mostrant un clar conflicte entre el capital i la vida al territori.

En aquest context, es degraden les xarxes i relacions entre les persones i els pobles, es privatitza l’espai públic i la natura. S’imposa un model de relacions basat en l’individualisme i la desconnexió amb la terra i la vida.

El pes de la indústria significa un augment brutal de la contaminació de l’aire, aigua i terres.

Les treballadores de la indústria són qui en pateixen les conseqüències de manera més directa, desenvolupant malalties vinculades a l’exposició dels químics i gasos tòxics alliberats. Entre aquests gasos es troben l’òxid d’etilè, el butadiè o el benzè, substàncies contaminants que tenen múltiples efectes sobre la salut de les persones, el medi ambient i el territori.

La legislació per controlar i fiscalitzar les empreses té un buit important: les estacions actuals es limiten a mesurar els compostos que estan regulats actualment. Això significa que altres compostos potencialment nocius, però no regulats, com l’1,3 butadiè o l’òxid d’etilè, queden fora de control.

La contaminació de rius i aqüífers pels vessaments industrials, la contaminació lumínica i sonora en diferents moments del dia i una gestió inadequada dels residus són altres dels impactes del complex petroquímic, que comporten una pèrdua de la biodiversitat en una zona que sempre ha estat eminentment agrícola.

El conjunt d’aquestes activitats industrials i turístiques requereix un gran consum hídric.

El Camp és una zona seca que beu de les conques de l’Ebre. Del transvasament del riu se’n destina aigua per l’oci, el turisme i la petroquímica, és un espoli.

El fet de tenir accés a aquesta aigua fa que no es tracti aquesta zona com a seca, de manera que no s’apliquen les mateixes mesures que a la resta del territori en època de sequera tot i no tenir recursos hídrics suficients, que són principalment aqüífers, molts en risc de contaminació per l’acumulació de residus de la indústria química.

Això suposa que no hi afecten les restriccions d’usos d’aigua sobre el turisme, mentre que la pagesia ha patit de les pitjors restriccions.

La darrera gota que fa vessar el got és la construcció de la fàbrica d’Elecfoil, la Lotte. Lluny de ser una indústria verda, repeteix el model que s’imposa des dels anys 80 on unes terres agrícoles aniran destinades a una nova indústria multinacional a gran escala, superant els límits biofísics ni l’impacte mediambiental i social que tindrà al Camp.

La descarbonització de la indústria i el tancament de les nuclears són un repte molt gran per al Camp. És el moment de repensar el model econòmic i decidir quin futur volem. Però, en comptes d’això, s’està tornant a “vendre” el territori a les grans empreses transnacionals.

Amb el pretext de l’economia verda es volen instal·lar grans empreses per produir energies i components elèctrics que suposadament haurien de ser més sostenibles, però, en realitat, tenen un impacte brutal sobre els ecosistemes.

La dinàmica del model econòmic capitalista suposa una sèrie d’efectes i conseqüències al Camp: contaminació aire, aigua i sòl. Privatització i mercantilització dels entorns i espais. Despossessió de drets i recursos. Destrucció de la biodiversitat i les comunitats. Continuar creixent de manera infinita per obtenir beneficis a mans privades, sense tenir en compte els límits biofísics i destruint la terra. La infraestructura del desastre.

Davant el procés de reestructuració del capitalisme global i l’entrada de nous actors internacionals, aquest model també ha patit transformacions a causa de la necessitat de continuar generant beneficis i fer més gran el mercat.

En el sector químic s’aposta per la implementació de l’hidrògen verd, proposta on el govern ha fet inversions milionàries, com a estratègia per rescatar a les grans empreses fòssils, com Repsol. En el turisme sorgeixen noves grans inversions internacionals com el macroprojecte del Hard Rock o l’ampliació de les terminals de creuers. I s’impulsen altres sectors en desenvolupament, com el logístic amb la ZAL al port de Tarragona o l’ampliació del polígon a Valls.

No hem de triar entre l’economia del petroli que provoca la crisi climàtica, i l’economia de les bateries elèctriques i l’hidrogen que anomenen verd. Aquesta esgota i contamina l’aigua i l’aire i devasta els territoris del Sud Global on s’extreuen els minerals.

Energia “neta” a Occident, mentre localment i internacionalment trinxem el territori i els pobles que l’habiten. Tot per continuar creixent i que les grans empreses s’enriqueixin més, la roda no s’atura.

El mateix mal, el capitalisme i l’economia de mercat, ara en verd.

I si passem a l’acció per un futur que valgui la pena ser viscut?

Com funcionam

Partim d’una proposta organitzativa i d’intervenció que volem assajar, que l’entenem dinàmica, i que pretén tenir una mirada àmplia cap a la multitud de conflictes que amenacen el sosteniment de la vida. Tant en termes materials, com en termes relacionals, amb la capacitat, alhora, de focalitzar a un conflicte concret i territorialitzat.

Per això esdevenim un organisme en constant moviment, adaptació i engreix, que periòdicament determinarà de manera col·lectiva on posar el focus. A partir d’aquí, esdevenir unitat amb la terra amenaçada, teixir vincles i complicitats, reforçar aliances i confrontar els atacs “totes a una” des de la diversitat i l’alegria. Des de sembrar-hi els cossos i materialitzar una altra manera d’habitar-hi mentre alimentem imaginaris dels altres futurs possibles i desitjables que sabem que podem ja construir avui.

Ens articulem per desplegar tàctiques diverses: recursos logístics, operatius i relacionals que ens creem, que construïm i dels que ens apropiem per assajar altres maneres d’habitar la terra a la qual pertanyem i que alhora ens habita.

L’ecosistema Revoltes de la Terra es reuneix periòdicament per intercanviar coneixements i habilitats, així com per avaluar en comunitat l’estat de les diferents lluites que hi conviuen. S’hi xerra, s’hi menja, s’hi conspira en el sentit original del terme (‘co-respirar’) i, quan el conjunt de veus del cor ho considera convenient, es decideix on trobar-nos. Concentrar les forces i dinàmiques en un territori concret en relació amb una agressió i una autodefensa igualment concretes. Ens trobem per habitar-lo i esmolar-nos-hi, per tal de reforçar-la i portar-la col·lectivament al seu màxim potencial.

Primera germinació

En plena onada del dubte i la incertesa, arriba la primera germinació.

Trencar el ritme incessant, el frenesí del Sistema i passar a l’acció.

Us convoquem a una acampada que vol anar més enllà, que vol ser l’inici, la presa de terra, el punt de partida des d’on prendre part del futur que volem, on canviar com entenem el món, on fer-nos dignes del present que ens ha tocat viure. Un dia que durarà anys.

Confrontem les estructures del desastre, diem No a la LOTTE. En resposta a aquest Sistema que ens nega la vida present i futura, ja no podem més.

Habitem Mont-Roig del Camp, una zona alliberada temporalment i espaialment. Fem un crit al món per posar nom i cos a la necessitat silenciada, al vincle descuidat i posar el focus en el present a viure, el futur a construir.

Esmolem les nostres pràctiques i idees de lluita, transformem la realitat generant un espai de convivència, lluita i amor.
La terra es revolta, llaurem el futur.
2, 3 i 4 de maig.

Habitar

Habitar no es redueix a ocupar un espai físic: suposa cuidar un entorn, comprendre’l, transformar-lo, dotar-lo de sentit, fer-se’n part. Habitar el territori és el contrari a gestionar el territori. Habitar és un gest de vinculació, una forma de ser i estar en un lloc que prioritza la salut col·lectiva entre les habitants i l’hàbitat. És pertànyer als llocs sense posseir-los, allocar-se, “tant en el sentit de lloc –això és de tocar a terra– com en el sentit de lloca –això és de covar la terra.”

Habitar és més que residir. És fer d’aquesta residència una resistència, com un niu d’ocells en un pal telefònic, contraposar-se al no-lloc dels aeroports, els centres comercials i les pantalles mòbils amb un lloc d’afirmació de la vida. Establir un viaducte entre les experiències individuals, les dinàmiques comunitàries i les aspiracions de cura i subversió social. Habitar és viure lluitant i lluitar vivint.

Habitar és radicar els cossos en una política de les entranyes i no dels cervells. Una política bolcada en les ** formes de vida** abans que en qualsevol reivindicació d’abstraccions jurídiques o econòmiques. Situar al centre les necessitats materials i afectives per damunt dels preceptes morals. Fer un crit al món per posar nom i cos a la necessitat silenciada, al vincle descuidat i posar el focus en el present a viure, el futur a construir. Crear entorns sociomaterials favorables per a fomentar l’autonomia, la rebel·lió i l’estranya joia que comporta fer la punyeta als poderosos mentre estenem una cultura del bon tracte.

Habitar és més que una acampada, una ocupació, un festival o una trobada. Es tracta d’excedir l’acte i convertir-lo en un esdeveniment, passar del consum a l’experiència. Crear llocs en secessió i oposició al control administratiu i mercantil del territori. Zones temporal-espaialment alliberades on les diferents subjectivitats procuren una presència íntegra des de la qual organitzar la presa de terra, la presa de responsabilitat de cada un dels detalls de la seua existència.

“Perquè entre el cos que som i el lloc on som hi ha continuïtat. I més que no pensar a trobar un bon lloc, el que més aviat ens cal és contribuir que ho sigui”.

Versos d’un poeta còmplice